Jardí buit

Volia, de Felícia Fuster

Volia escriure’t cartes de camins
per un correu de fugues,

parlar-te amb la remor de l’oliver
sobre el front de la tarda,
mai més amb el vertigen
dels mots abandonats com ponts que cauen,
però no puc;
se m’han trencat
com una branca que s’asseca, els dits.

Si véns,
potser m’arribaràs d’aquí mil anys;
tot descomptant els trens, tremolo encara.
El fred dels calendaris em fa por.
Porto ja la nuesa dels qui moren,
i cor endins
va rovellant-se l'espera.

Abocada al damunt del jardí buit
d’una pàgina inútil, amb les restes
de mi, que quasi ja no sóc,
no puc. Volia dir-te un mot que no diré
un mot que ressonés per les mil cordes
de tots els ulls que et tanquen.

Tots els trens

Perquè em sé presonera me'n vaig, de Felícia Fuster

Perquè em sé presonera
me’n vaig.

Com si estigués plena de taques
em vull rentar la sang del cor
que em cansa.
Perquè em sé presonera no escriuré
en les escorces
del meu temps sense arbres.
Colom,
faré que voli una postal
amb un mot: abraçades,
i sé que s’han de perdre tots els trens
on voldria donar-les.


Cap ràdio,
cap telèfon estèril no em dirà,
mal vestides de festa,
les paraules
que em plega i em desplega el pensament.
L’estiu ja s’ha enllestit. No trobaré
mai el bitllet cap a la son del beure.

Entretingut,
taula parada pel diumenge,
he conservat el cor molt lluny
i em manca.

Per aprendre a sostreure,
a dividir les xarxes totes,
ara rodolo, els frens trencats,
sobre munts de deixalles.
Ningú
no sentirà, del llop ferit, l’udol
ni les llàgrimes.
Segueixo els mil cantells del vent,
la neu
que, més enllà del petoneig del temps, em talla.
Canto,
m’adormiré als camins.
Canto i em curo les petjades.