Jardí buit

Volia, de Felícia Fuster

Volia escriure’t cartes de camins
per un correu de fugues,

parlar-te amb la remor de l’oliver
sobre el front de la tarda,
mai més amb el vertigen
dels mots abandonats com ponts que cauen,
però no puc;
se m’han trencat
com una branca que s’asseca, els dits.

Si véns,
potser m’arribaràs d’aquí mil anys;
tot descomptant els trens, tremolo encara.
El fred dels calendaris em fa por.
Porto ja la nuesa dels qui moren,
i cor endins
va rovellant-se l'espera.

Abocada al damunt del jardí buit
d’una pàgina inútil, amb les restes
de mi, que quasi ja no sóc,
no puc. Volia dir-te un mot que no diré
un mot que ressonés per les mil cordes
de tots els ulls que et tanquen.

Tots els trens

Perquè em sé presonera me'n vaig, de Felícia Fuster

Perquè em sé presonera
me’n vaig.

Com si estigués plena de taques
em vull rentar la sang del cor
que em cansa.
Perquè em sé presonera no escriuré
en les escorces
del meu temps sense arbres.
Colom,
faré que voli una postal
amb un mot: abraçades,
i sé que s’han de perdre tots els trens
on voldria donar-les.


Cap ràdio,
cap telèfon estèril no em dirà,
mal vestides de festa,
les paraules
que em plega i em desplega el pensament.
L’estiu ja s’ha enllestit. No trobaré
mai el bitllet cap a la son del beure.

Entretingut,
taula parada pel diumenge,
he conservat el cor molt lluny
i em manca.

Per aprendre a sostreure,
a dividir les xarxes totes,
ara rodolo, els frens trencats,
sobre munts de deixalles.
Ningú
no sentirà, del llop ferit, l’udol
ni les llàgrimes.
Segueixo els mil cantells del vent,
la neu
que, més enllà del petoneig del temps, em talla.
Canto,
m’adormiré als camins.
Canto i em curo les petjades.

La puerta

52, Poesía Vertical, de Roberto Juarroz

Si alguien,
cayendo de sí mismo en sí mismo,
manotea para sostenerse de sí
y encuentra entre él y él
una puerta que lleva a otra parte,
feliz de él y de él,
pues ha encontrado su borrador más antiguo,
la primera copia.

Abismo

305, Emily Dickinson

La diferencia entre Desesperanza
y Miedo — es como la que hay
entre el instante del Naufragio
y cuando ya el Naufragio ha sucedido —

La Mente es tersa — inmóvil —
tan satisfecha como el Ojo
en la Frente de un Busto,
que sabe — que no puede ver —

Hacia ti

277, Emily Dickinson

¿Y si dijera que no voy a esperar?
¿Si rompiera las Puertas de la carne
y las cruzara huyendo — hacia ti?

¿Y si extrajera — esta Mortalidad —
y auscultara dónde duele – Basta eso —
y entrar así en las aguas Libremente?

No podrán atraparme — nunca más —
Que llamen o que imploren – Mazmorras y Pistolas
Ahora — están vacías — de sentido —
como lo que me hizo — reír — hace una hora —
como Encajes — o Artistas Ambulantes —
o como aquéllos — que murieron ayer.

Ritual

1212, Emily Dickinson

Una palabra está muerta,

cuando se la pronuncia
dicen algunos —
Yo digo que a vivir

recién empieza ese día

(Traducción de Verónica Zondek)