Tots els trens

Perquè em sé presonera me'n vaig, de Felícia Fuster

Perquè em sé presonera
me’n vaig.

Com si estigués plena de taques
em vull rentar la sang del cor
que em cansa.
Perquè em sé presonera no escriuré
en les escorces
del meu temps sense arbres.
Colom,
faré que voli una postal
amb un mot: abraçades,
i sé que s’han de perdre tots els trens
on voldria donar-les.


Cap ràdio,
cap telèfon estèril no em dirà,
mal vestides de festa,
les paraules
que em plega i em desplega el pensament.
L’estiu ja s’ha enllestit. No trobaré
mai el bitllet cap a la son del beure.

Entretingut,
taula parada pel diumenge,
he conservat el cor molt lluny
i em manca.

Per aprendre a sostreure,
a dividir les xarxes totes,
ara rodolo, els frens trencats,
sobre munts de deixalles.
Ningú
no sentirà, del llop ferit, l’udol
ni les llàgrimes.
Segueixo els mil cantells del vent,
la neu
que, més enllà del petoneig del temps, em talla.
Canto,
m’adormiré als camins.
Canto i em curo les petjades.

El tren de la vida

Estimar és un lloc, de Joan Margarit

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

Humanidad

El canto errante, Rubén Darío

El cantor va por todo el mundo
sonriente o meditabundo.

El cantor va sobre la tierra
en blanca paz o en roja guerra.

Sobre el lomo del elefante
por la enorme India alucinante.

En palanquín de seda fina
por el corazón de la China;

en automóvil en Lutecia;
en negra góndola en Venecia;

sobre las pampas y los llanos
en los potros americanos;

por el río va en la canoa,
o se le ve sobre la proa

de un steamer sobre el vasto mar,
o en un vagón de sleeping-car.

El dromedario del desierto,
barco vivo, le lleva a un puerto.

Sobre el raudo trineo trepa
en la blancura de la estepa.

O en el silencio de cristal
que ama la aurora boreal.

El cantor va a pie por los prados,
entre las siembras y ganados.

Y entra en su Londres en el tren,
y en asno a su Jerusalén.

Con estafetas y con malas,
va el cantor por la humanidad.

En canto vuela, con sus alas:
Armonía y Eternidad.

Puente sobre la nada

Una historia es como un tren en movimiento: no importa dónde lo abordes, tarde o temprano llegarás a tu destino. 

"Y las montañas hablaron", Khaled Hosseini