Perquè em sé presonera
me’n vaig.
Com si estigués plena de taques
em vull rentar la sang del cor
que em cansa.
Perquè em sé presonera no escriuré
en les escorces
del meu temps sense arbres.
Colom,
faré que voli una postal
amb un mot: abraçades,
i sé que s’han de perdre tots els trens
on voldria donar-les.
Cap ràdio,
cap telèfon estèril no em dirà,
mal vestides de festa,
les paraules
que em plega i em desplega el pensament.
L’estiu ja s’ha enllestit. No trobaré
mai el bitllet cap a la son del beure.
Entretingut,
taula parada pel diumenge,
he conservat el cor molt lluny
i em manca.
Per aprendre a sostreure,
a dividir les xarxes totes,
ara rodolo, els frens trencats,
sobre munts de deixalles.
Ningú
no sentirà, del llop ferit, l’udol
ni les llàgrimes.
Segueixo els mil cantells del vent,
la neu
que, més enllà del petoneig del temps, em talla.
Canto,
m’adormiré als camins.
Canto i em curo les petjades.
em vull rentar la sang del cor
que em cansa.
Perquè em sé presonera no escriuré
en les escorces
del meu temps sense arbres.
Colom,
faré que voli una postal
amb un mot: abraçades,
i sé que s’han de perdre tots els trens
on voldria donar-les.
Cap ràdio,
cap telèfon estèril no em dirà,
mal vestides de festa,
les paraules
que em plega i em desplega el pensament.
L’estiu ja s’ha enllestit. No trobaré
mai el bitllet cap a la son del beure.
Entretingut,
taula parada pel diumenge,
he conservat el cor molt lluny
i em manca.
Per aprendre a sostreure,
a dividir les xarxes totes,
ara rodolo, els frens trencats,
sobre munts de deixalles.
Ningú
no sentirà, del llop ferit, l’udol
ni les llàgrimes.
Segueixo els mil cantells del vent,
la neu
que, més enllà del petoneig del temps, em talla.
Canto,
m’adormiré als camins.
Canto i em curo les petjades.
